Para envío
«La nit de Carnestoltes de l'any 1930, quan la Rua de l'Extermini s?apropava a Lloret de Mar, un home emmascarat amb un cap de dues cares oposades va caure de cop sobre la multitud, des de l?alt d?un dels carros, i es va clavar el trident, o la forca, d?un altre pelegrí que anava rondant la desfilada i que havia improvisat una ambigua disfressa. Qui ho va fer? Qui el va matar?»
Les músiques de Brundibar ens desgrana l'interior d'un règim i d'una societat dominada per la falsedat i el totalitarisme. Un recorregut per la Barcelona wagneriana i el Berlín dels anys 30, on la persecució de l?antifeixisme, del comunisme, de l'homosexualitat i de la condició jueva és cruel i despietada.
Brundibar és el nom d?una òpera infantil representada pels nens i nenes del camp de concentració de Terenzin. El 1944 el règim nazi va fer un reportatge que falsificava el que sortia a l'obra, fent veure al món que aquella era la vida real dels nens i nenes preses.
La música és la gran metàfora. Som els intèrprets d?una simfonia sense autor. Una partitura és la composició del nostre món, la part en la qual cadascun intervé amb la seva interpretació i els seus instruments. Els presoners jueus eren obligats a cantar marxes militars de les SS, els comunistes a cantar himnes laboristes, i si no sabien la lletra eren castigats, doncs allí la partitura era única, definitiva i intocable, i per tot això, propícia al càstig.
