«"Cap escriptor no s?hauria atrevit a escriure la història de la seva vida; s?assemblava massa a una novel·la d?aventures". Aquesta és la conclusió a què va arribar Ilia Ehrenburg l?any 1931 quan va conèixer Buenaventura Durruti. [?] Així doncs, per tal d?explicar la història de Durruti, l?escriptor ha de renegar de la condició de narrador. [...] La novel·la com a collage aplega reportatges, discursos, entrevistes i proclamacions; es nodreix de cartes, relats de viatges, anècdotes, fulls volants, polèmiques, notícies de diari, autobiografies, cartells i llibrets de propaganda. L?heterodòxia de les formes revela en tot cas la bretxa que s?obre en el mateix material. La reconstrucció és com un trencaclosques les peces del qual no acaben d?encaixar. És precisament en les esquerdes de la imatge on ens hem d?aturar. Encara que els narradors no ho sàpiguen, potser és aquí on hi ha la veritat que justifica el relat.»

Hans Magnus Enzensberger


Endinsar-se en la vida de Durruti significa submergir-se en la biografia col·lectiva del moviment obrer del primer terç del segle XX a la península i, especialment, a Catalunya. Un moviment que va viure i va lluitar amb entusiasme per atènyer allò que tenia a tocar: la utopia llibertària d'un món sense jerarquies, sense desigualtats i sense fronteres. La vida de Durruti, com la de tants altres anarquistes, està plena de llacunes pròpies de la lluita clandestina, en la qual l'anonimat i l'absència d'empremtes són fonamentals per a la supervivència. Enzensberger omple aquests buits, que a voltes són primordials per resseguir la història, amb recursos de la novel·la, l'assaig i el documental, i amb fonts sovint contradictòries. D'aquesta manera, aconsegueix reflectir el caràcter viu i plural dels subjectes que van donar vida en aquesta història i deixa en mans del lector les conclusions finals.